|
|
|
|
Entrevista
|
|
|
“En salut, el risc zero, no existeix. Ara bé, a casa nostra, disposem d’un sistema sanitari preparat per assumir aquesta situació”
|
|
|
La Dra. Emília Sánchez es va doctorar en Medicina a la UB i es va especialitzar en salut pública a la Universitat de Califòrnia. En el transcurs de la seva vida professional ha dirigit diversos programes de prevenció, planificació en salut, metodologia de la recerca i avaluació de sistemes i serveis sanitaris i ha participat en nombrosos projectes de recerca vinculats a la salut pública, a la prevenció de la transmissió del VIH de mares a fills i a la incontinència urinària, entre d’altres. Té una trajectòria professional molt reconeguda en l'àmbit de la salut pública. És autora de més de cent articles publicats a revistes indexades nacionals i internacionals i de diferents capítols de llibres. Des del curs 2005-2006 imparteix l’assignatura de Salut Pública a la Facultat de Ciències de la Salut, de la qual va ser vicedegana de Postgrau, Recerca i Relacions Internacionals entre els anys 2010 i 2016.
Tanquem aquesta entrevista en data dilluns 2 de març del 2020. L'actualitat pot fer canviar algunes de les respostes de la Dra. Sánchez, tot i que ella és optimista sobre el control del virus per part del sistema sanitari.
La por fa més mal que el coronavirus. Hem d’estar preocupats?
El que s’ha de tenir molt clar, no amb aquesta epidèmia, sinó amb qualsevol altre problema de salut, és que el risc zero no existeix. La realitat és que, moltes vegades, assumim un risc a canvi d’obtenir un benefici, perquè totes les activitats en tenen, de riscos. Per exemple, viatjar en transport públic comporta un risc, però nosaltres sabem que el benefici el supera amb escreix i per això escollim anar amb transport públic o pujar en un avió. Amb les malalties infeccioses és exactament igual. En salut, l’absència de risc, el zero, no existeix i, per tant, la probabilitat que es produeixi la malaltia sempre hi és. Ara bé, en el nostre entorn ara mateix disposem d’un sistema sanitari que està preparat per assumir-ho.
S’ha vist la por, però?
A casa nostra, la por es va veure amb la suspensió del Mobile World Congress. Crec que la manera que van actuar les grans multinacionals declinant la seva assistència va ser per por que passés qualsevol cosa i haguessin d’afrontar conseqüències, no només sanitàries, sinó també legals.
Més que per la por a un contagi massiu?
Risc per a la salut no n’hi havia en aquell moment. I, de fet, l’OMS no va tancar fronteres, perquè no està clar que actuant d’aquesta manera es redueixi la propagació de l’epidèmia.
Si hi ha un contagi vol dir que hi ha risc de mort?
Bé, aquesta infecció no és necessàriament mortal. De fet, la mesura que es fa servir per indicar la gravetat d’una infecció com ara aquesta es diu letalitat, és a dir, el nombre d’infectats que moren com a conseqüència d’aquest problema de salut. Les xifres que hi ha sobre el coronavirus estan al voltant del 2% mentre que les epidèmies de grip que tenim a casa nostra poden tenir un 10% de letalitat perfectament.
En aquests moments és més greu l’epidèmia de grip?
Encara no s’ha declarat l’epidèmia de grip. Estem en una fase de preepidèmia o fase epidèmica molt inicial, en aquests moments. De totes maneres, la letalitat de la grip és més alta.
En qualsevol cas, a casa nostra, és més greu que el coronavirus en aquests moments.
Els casos que hi ha hagut fins ara a Espanya s’han resolt favorablement. Per exemple, el pacient que hi havia a les Balears va estar convivint amb la seva família, que també va estar en aïllament i no es van contagiar. El que sí que sabem és que es tracta d’un virus que es transmet fàcilment, probablement més que d’altres. Però, la seva gravetat no està en la transmissibilitat. Era més greu el SARS, l’epidèmia que hi va haver d’un altre coronavirus l’any 2003.
I per què a la Xina hi ha hagut tants morts?
És un virus nou. No hi havia experiència amb aquest virus i això vol dir més susceptibilitat. És d’una família coneguda, els virus dels refredats són coronavirus, però aquest en concret, el COVID-19, és un virus del qual no es tenia coneixement. El contagi s’hagués pogut reduir si la gent hagués estat més informada. Les persones que han mort, majoritàriament, patien altres problemes de salut. Segurament eren persones grans que presentaven altres malalties, comorbiditats que feien que fossin més febles. Però també hi ha moltes persones que se n’han sortit. Hi ha molts infectats, cosa que vol dir que el virus s’ha transmès amb molta facilitat, però, afortunadament, molt pocs han mort. És una infecció que comporta poca gravetat.
S’ha actuat tard?
Doncs probablement, perquè ara s’ha sabut que, en el moment que ho van fer oficial, ja feia quinze dies que les autoritats xineses ho sabien. Durant aquests quinze dies havien passat moltes coses i no s’havien compartit. Potser no s’havia alertat convenientment ni els professionals sanitaris, ni òbviament la població per explicar-los les mesures higièniques mínimes. Aquest és un tema d’higiene, i funciona per a tots els virus. Cal explicar a la població que, si es té febre, és necessari quedar-se a casa o que, si un no està en bones condicions, no ha de sortir al carrer, que cal cobrir-se la boca en tossir o esternudar, que cal rentar-se les mans, etc., però no només per protegir-se del coronavirus, és un tema d’higiene general també en front d’altres virus o bacteris que coneixem i pels que puguin venir i dels quals encara no en sabem res. Les mesures continuen sent aquestes, així com l’aïllament, si cal. A la Xina la situació és molt diferent que aquí. El coronavirus que s’ha identificat com a COVID-19 comparteix molta genètica amb un coronavirus que tenen els ratpenats. S’assemblen moltíssim. La teoria és que ha passat del ratpenat a l’humà. I probablement ha passat a través d’un hoste intermedi.
Algú em deia que la higiene ha salvat més vides que els medicaments.
Sí. Sense cap dubte. És que el fet de tenir, per exemple, accés a aigua corrent o a menjar saludable fa que les persones mantinguin el seu nivell de salut i aquesta no estigui amenaçada.
Vostè és especialista en salut pública. De què parlem quan diem salut pública? Què saben vostès que no sabem els altres?
Jo crec que sabem gairebé les mateixes coses que saben els altres però que, en determinades circumstàncies, tenim la capacitat de posar en acció el que s’anomena salut pública, és a dir, tots els mecanismes que la societat disposa perquè es garanteixi i es protegeixi aquesta salut. El qualificatiu pública prové de l’adjectiu public en anglès, que vol dir “de la població”. Per tant, salut de la població. I si aquesta salut es malmet per qualsevol motiu, doncs s’ha d’intentar restaurar-la. Però el que és prioritari és protegir-la. Millor prevenir que curar.
Què estudien?
Jo l’he pensat sempre com una especialitat prou diversa que molta gent identifica amb la medicina; molta gent assumeix que els professionals que la practiquen són metges, però sempre és així. En el camp de la salut pública hi ha molts professionals que venen del món de les ciències de la salut i de la vida —biòlegs, farmacèutics, infermeres, nutricionistes, veterinaris—, però també arquitectes, per exemple. Un edifici ben pensat contribueix que la salut de les persones que hi viuen sigui millor, perquè la salut és el resultat de moltíssimes dimensions de la nostra vida, de molts factors que hi intervenen. I quan es perd o es malmet, es busca el professional que la sàpiga restablir. Però el que és important és tenir controlats tots els aspectes que poden comportar la pèrdua de la salut. Per això hi ha moltíssima gent que s’hi dedica i des d’àmbits molts diferents.
Vivim massa obsessionats per la salut en aquests moments? Rebem milers de missatges...
El que passa és que vivim en un món que està marcat per l’accés i l’excés de la informació. Fer promoció de la salut és positiu. Però això no deixa de ser fer propaganda. La salut és un bé que tenim i que hem de cuidar. Aquest és un gran missatge per difondre. Una altra cosa és voler comerciar o informar fent servir aquests mateixos valors per promocionar determinats productes o idees que no són saludables o no tenen una base científica.
Com qualifica la tasca de la salut pública al nostre país?
El fet que tinguem un sistema sanitari públic i universal ajuda moltíssim perquè això proporciona una coordinació que, si estigués fragmentada, seria impossible de controlar. La salut pública requereix missatges unitaris, coherència en la manera de tractar els problemes i transparència en la gestió; els missatges no han de procedir necessàriament del mateix organisme, però no han de ser contradictoris. La població, que és la beneficiària d’aquesta actuació, no ho admetria, es preguntaria què passa o dubtaria. Aquesta és la situació que hem viscut quan hi ha hagut alguna crisi de salut pública com la de les vacunes. Quan tenim un missatge que ens ve des de salut pública, se’ns diu com s’han de fer les coses i quan. Hi ha grups que ho discuteixen o ho neguen, que diuen hi ha negocis al darrere o que hi ha interessos. Els missatges sempre han de ser molt ferms i unitaris, vinguin d’un director general de salut pública, del metge de capçalera, d’una infermera, etc.
En el cas dels detractors de les vacunes, ha fet mal aquesta posició? Com es poden combatre certs missatges que, en algunes ocasions, són poc científics?
Aquests grups estan en contra de determinades directrius de salut pública que s’ha demostrat que són eficients. Les vacunes han salvat moltes vides. Òbviament, tornem a allò d’abans, el risc zero no existeix i és cert que es coneixen alguns efectes adversos i no desitjats, de les vacunes, però... Hi ha corrents o modes que fan aquesta tasca de minar actuacions que durant molts anys han funcionat i que ens han portat al nivell de salut que tenim avui dia.
Els científics, com viviu aquests missatges?
Nosaltres sempre diem que qualsevol acció que es faci, sigui individual com de l’àmbit de la salut pública —és a dir, per a tota la població—, ha de tenir un fonament científic, ha d’estar basada en l’evidència. Quan està provat que una intervenció va bé, és quan es tira endavant i es posa a l’abast de les persones que se’n poden beneficiar. Quan no es coneix suficientment, es fan els estudis que calgui fins que s’arribi a aquest punt. Ara, s’està treballant en la vacuna del coronavirus i quan la tinguem, no es vacunarà tothom, òbviament, perquè primer s’haurà de provar, veure quins pros i contres hi ha; quan se’n conegui l’eficàcia, es decidirà si aquesta vacuna ha de ser d’utilització general o només per a determinades persones. Així doncs, hi ha d’haver el recolzament d’un treball científic al darrere abans no arribi a la població. Això, de vegades, costa molt d’entendre. La gent es pregunta: si van aïllar el virus en una setmana, com és que no hi ha encara tractament?, com és que ens diuen que encara trigaran divuit mesos a tenir la vacuna? S’ha d’estar molt segur que no farà més mal que bé.
L’acupuntura, l’homeopatia... Per què la gent confia en aquestes teràpies?
Perquè existeix l’efecte placebo. Fa uns anys es va publicar un treball que deia que l’efecte de l’acupuntura no era diferent de l’efecte placebo. Hi ha gent que se sent a gust amb aquestes teràpies i això els redueix el malestar i es troben millor.
Ara tenim accés a tot tipus d’informació i qualsevol persona que surt del metge se’n va al Google. Què pot provocar això? És perillós?
No cal considerar que sigui un perill ni es pot vetar. Hem d’explicar com gestionar la informació perquè les persones puguin distingir. La solució és l’educació. Amb el tema de salut, i ara amb el coronavirus, hem de fer educació. Quan recomanem rentar-se les mans, no es tracta només d’explicar el procediment sinó de dir per què és important fer-ho. Potser els professionals de la salut pública no hem sabut transmetre els missatges. Diria que sovint, més que enviar missatges donem ordres: “Menja cinc peces de fruita al dia”, “Puja escales”, “No tinguis relacions sexuals desprotegides”, “No fumis”, etc. Penso que donar ordres no és la millor manera de transmetre aquests missatges positius. Això em preocupa força. La recepció d’una ordre no sempre és la millor manera que aquell missatge aterri i la gent l’assumeixi com a propi. Potser algú del món de la comunicació ens podria ajudar a fer-ho millor.
Ha fet cooperació i segueix fent cooperació internacional a països com Cuba, Mèxic, Índia. Què li ha aportat?
És una de les coses més satisfactòries que he fet, no només des d’un punt de vista personal, perquè conèixer altres realitats és fantàstic, sinó pel que t’ofereix la gent, el país, la cultura, la natura... Tot això no ho pots adquirir d’una altra manera per molts llibres que llegeixis o documentals que visionis. Però cal entendre molt bé que tu hi vas a ajudar, a donar o a compartir el teu temps, el teu coneixement o les teves habilitats. El que no es pot pretendre, o el que un no ha de pensar mai, és que aquella situació canviarà perquè tu hi has anat. El més reconfortant, per a mi, és anar a ajudar a implantar un programa (de salut, en el meu cas) i que, al cap de deu anys, funcioni fantàsticament bé sense cap cooperant expert, perquè la gent del país l’ha fet seu.
Ha anat molts anys a l’Índia amb la Fundació Vicente Ferrer.
Sí, fa molts anys que vam començar a treballar juntament amb l’Hospital de Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic en temes relacionats amb la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Concretament vaig col·laborar en la prevenció de la transmissió del virus de mares a fills. Hi havia moltes dones infectades i els seus nadons s’infectaven. Ara, per sort, això ha canviat absolutament. S’identifica les dones gestants infectades, se’ls administra un tractament durant l’embaràs i en el moment del part, i també als nadons. És el mateix protocol que se segueix aquí o en qualsevol país del món que pugui tenir accés a aquests tractaments farmacològics. En els casos que hi ha nens infectats, com que estan identificades les mares i els nens, també es pot administrar el tractament de manera precoç. Avui dia, en els llocs on es té accessibilitat als tractaments, les persones infectades conviuen amb aquesta infecció com si fos una altra malaltia crònica i, de fet, a casa nostra, tenen la mateixa esperança de vida que una persona que no estigui infectada. Però això no vol dir que la infecció s’hagi acabat. Malauradament, continua i, de fet, a diari, en tenim nous casos, perquè la gent no segueix les mesures preventives.
|
|
|
|
|
|
Publicació electrònica mensual. Gabinet de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull
Coordinació: Anna Roig annarl@blanquerna.url.edu
Redacció: Anna Roig i Laura González lauragm9@blanquerna.url.edu
|
|
|