|
|
|
|
Entrevista
|
|
|
“Blanquerna ha estat, per a mi, entranyable, per les persones, pels projectes, pel que suposa d’església de frontera”
|
|
|
El Dr. Salvador Pié ha acabat el seu mandat com a president de Blanquerna, que va iniciar l’any 1981. “Soc fill i net de mestres”, diu amb orgull, un fet per a ell determinant en la seva vocació pedagògica i que deu tenir molt a veure amb la seva trajectòria intel·lectual com a teòleg. És un referent en teologia fonamental i eclesiologia, temes sobre els quals ha publicat nombrosos manuals i que l’han portat a participar en congressos i a impartir conferències arreu del món.
La conversa amb el Dr. Pié es podria allargar hores i hores, perquè pot parlar de temes transcendentals i de la seva vida intensa vinculada sempre a l’Església i a Blanquerna. Té una trajectòria brillant com a teòleg; de jove, la teologia el va portar a aprendre alemany perquè es volia especialitzar en la Bíblia i “el més important estava escrit en alemany”. Quan explica això em recorda quan Gaziel, a les seves memòries, explicava que ell i els seus amics de Filologia van aprendre llatí i grec per poder llegir els clàssics en versió original: la curiositat, les ganes de saber i el voler aprofundir. Al llarg dels quaranta anys com a president de Blanquerna, ha estat una persona clau en la creació de la Universitat Ramon Llull i en el creixement i en la consolidació de la nostra institució. Ara diu que als vuitanta-un anys “ja toca plegar”, tot i que seguirà fent de rector de la basílica de Santa Maria del Mar. “Estic bé i per això seguiré fent de rector de Santa Maria del Mar. En l’àmbit civil, vuitanta anys són molts, però en l’àmbit eclesiàstic, no”.
Com s’inicia la seva vinculació amb Blanquerna?
L’1 de setembre de 1981, quan el cardenal Jubany, arquebisbe de Barcelona, em nomena delegat diocesà d’Ensenyament; amb aquest càrrec hi anava inclòs ser president de Blanquerna. Aquell mateix dia ja vaig anar a l’Escola de Mestres, al carrer Marquès de Santa Anna. En aquell moment hi havia una comissió presidida pel bisbat, amb dotze representants de diverses congregacions religioses. El Dr. Aragó, jesuïta, n’era el director, perquè era necessari tenir un catedràtic ja que estàvem adscrits a la Universitat, però qui realment la portava era el cap d’estudis, en Jaume Bayó, un escolapi molt dinàmic que juntament amb el pare Francesc Riu, salesià, van ser les persones clau en aquella primera escola.
Diu que mai ha estat un president executiu...
No. Jo tenia molt clar que era un president institucional, jo representava el Bisbat. Mai, ni abans ni fins ara, he estat un president executiu, sempre hi ha hagut un director o directora general i una gerent per subratllar més aquest aspecte institucional meu. Per aquest motiu hi he pogut estar tants anys, no m’ha ocupat molt temps, mai he cobrat un sou ni he tingut dietes.
Quina Escola de Mestres es va trobar?
Em trobo una Escola renovadora, feia molt poc temps que Blanquerna es deia Blanquerna. L’any 48, quan es va crear, es deia del Sagrat Cor perquè era a l’Escola del Sagrat Cor de Sarrià, però era diocesana. Després del Concili Vaticà II, en aquesta escola se li van unir l’Escola de Magisteri dels Salesians, i la de la Salle, que aleshores era a Cambrils. Amb aquesta confluència es va pensar que li podien donar un nou nom, Blanquerna. De fet no era un nou nom, abans de la guerra ja va existir una escola Blanquerna de l’Església, que va ser suprimida pel franquisme. Es va voler recuperar aquest nom en record. Era una escola dinàmica i amb prestigi; d’aquella escola en van sortir persones importants, com per exemple el prestigiós Dr. Antoni Badia i Margarit, que fou rector de la Universitat de Barcelona.
Com es manté el prestigi de l’Escola de Mestres?
L’esperit obert del Concili Vaticà II va impulsar bones iniciatives. Blanquerna va organitzar la formació permanent de mestres, que després va derivar en l’Escola d’Estiu. Era present en el moviment renovador de Rosa Sensat, que va fundar Marta Mata; ella era catòlica i teníem molt bona relació, i això va impulsar el canvi, va ser una època molt viva.
Era encara en ple franquisme, no havia de ser fàcil.
Gens. Però hi havia moltes ganes de canvi. I Blanquerna va marcar un camí molt específic a través dels seminaris i les tutories, però no unes tutories com es fan en molts llocs ara: ser tutor tot l’any i veure els estudiants una vegada a la setmana. Era el seminari, com el coneixem actualment: grups reduïts amb una dedicació de cinc a deu hores a la setmana, amb un tutor que et fa un seguiment continu. Responia a un corrent europeu que defensava una educació més personalitzada i en el qual La Salle hi tenia molta experiència..
Un altre pas important va ser la creació de la Universitat Ramon Llull.
Exacte. Durant els deu anys previs a la creació de la URL, l’any 1991, el cardenal Jubany va aconseguir que Blanquerna fos una fundació sense ànim de lucre. Va buscar un nou edifici, el que ara tenim al carrer Císter; darrere d’aquest projecte ell tenia molt clar que havia de ser el fonament d’una nova universitat. I és quan es comença a treballar amb l’IQS i Esade un eix per treballar-hi. Més tard s’hi va incorporar La Salle. Eren institucions d’inspiració cristiana, d’iniciativa social amb un objectiu comú.
Què implica per Blanquerna formar part de la URL?
Nosaltres érem conscients que les aliances amb aquestes altres institucions eren importants. Esade tenia una presència internacional envejable; l’IQS, una recerca envejable, i La Salle, una xarxa d’escoles a tot el món. Blanquerna no es podia quedar tancada.
Però la idea va ser del cardenal Jubany, oi?
Sí, sí, totalment, ell ho va impulsar.
Com era el cardenal Jubany? Jo el recordo, però molt vagament. Devia ser una persona intel·ligent i amb una visió estratègica...
Molt. Era un home molt creient que va sentir i veure que el Concili Vaticà II li donava elements nous de comprensió; era un home clàssic, conservador, però el Concili —ell hi va anar i hi va tenir un cert paper tot i que era molt jove—, el va fer obrir-se. Creia que l’Església havia de ser al món, que ens havia d’obrir als no creients. Aquí encara estàvem amb el nacionalcatolicisme, però Barcelona era ja una ciutat dinàmica, inquieta. Ell va tenir la il·lusió de deixar dues grans obres: una, Blanquerna-URL, i l’altra, Ràdio Estel, un espai de comunicació propi.
Crear una universitat amb una estructura federal no havia de ser gens fàcil. Encara deu ser un cas únic. Com es va aconseguir?
Hi havia el convenciment que els ordes religiosos i la Diòcesi havien de col·laborar més, mantenint cadascun les coses pròpies. En aquest sentit el pare Ferrer Pi, jesuïta, va ser clau, com a home que coneixia molt bé el món universitari, havia estat rector de Deusto i el provincial d’aquí; i a la Salle, amb el pare Daniel Cabedo i el germà Morató, que era el provincial, van sintonitzar molt bé amb la Diòcesi. Va ser un molt bon exemple de col·laboració dels ordes religiosos amb la Diòcesi.
El cardenal Jubany en té la idea i vostè i les persones que ha mencionat ho fan possible. Crear la URL va ser un encert. Però mantenir-se amb el temps és encara més encomiable. L’esperit era: junts, però respectant l’autonomia i la manera de fer de cadascun. El consens va ser determinant?
Totalment. I a més a més vam aconseguir un èxit més: l’aprovació per unanimitat del Parlament de Catalunya. Tots els partits hi van estar d’acord, això no ha passat més.
A què ho atribueix?
A diversos motius. Primer, el cardenal Jubany era molt respectat. I després, totes les institucions tenien, i tenen, molt prestigi. Jordi Pujol ens va dir, quan li vam anar a explicar el projecte: hauríem de fer com Deusto, que al País Basc tenia molt prestigi. Li va semblar molt original la unió dels ordes religiosos.
Què faria falta perquè en aquests moments es fes un exercici de consens i generositat per arribar a un projecte comú?
Són temps diferents. En aquells anys encara ressonava la Transició, i aquí hi havia un cert aire de reconciliació, sense dir-ho, amb l’església catòlica oberta, conciliar. Hi ha un moment de gran perdó i de reconciliació. I les institucions que vam fer la URL érem d’un cristianisme més obert, no nacional catòlic.
Vostè sempre diu que no ha estat un president executiu, però és evident que durant la seva presidència Blanquerna ha viscut un creixement molt important, la creació de la Facultat de Ciències de la Salut i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals. Deixa una petjada molt important.
Hi havia una intuïció que era dir, què ha fet l’Església tradicionalment en el món de la universitat? Ha fet educació, salut i comunicació. Jo tenia aquest esquema i ho vaig parlar amb els bisbes successius. I com que era complementari amb els projectes en què treballaven les altres institucions de la URL, va ser possible.
Què s’emporta? Què ha estat per a vostè Blanquerna?
Un projecte entranyable. Per les persones, pels projectes, pel que suposa d’església de frontera.
Què vol dir església de frontera? Per què és important per a vostè l’església de frontera?
A Blanquerna hi ha gent diversa, creient, no creient, persones que tot i que saben que som església ho respecten i ho estimen. És important perquè, si no, seríem una església tancada, de secta; jo en sóc molt contrari, tot i que és una temptació que es té. La secta té l’avantatge que et protegeix, hi estàs molt bé, tots creiem i pensem el mateix, però el món actual no demana això. Penso molt en l’Evangeli quan diu: heu de ser sal de la terra i llum del món. La sal és poca cosa, però és important per a la terra, i la llum també és poca cosa, però il·lumina el món. Nosaltres hem de ser al món, ajudant amb tot el que hi ha de bo, en positiu.
Ha compaginat la presidència de Blanquerna amb la seva activitat intel·lectual com a teòleg, com a professor a la Universitat Gregoriana de Roma durant molts anys, una universitat de prestigi. Va llegir la seva tesi allà...
Sí, l’any 1962 em van enviar des del Seminari d’aquí a fer la llicenciatura de Teologia a Roma. Hi vam anar tres del meu curs. Quan vaig acabar la llicenciatura jo ja volia fer el doctorat però el bisbe em va demanar fer pràctiques abans d’iniciar el doctorat. Vaig ser, poc temps, a la parròquia de Vilanova i la Geltrú perquè després em van enviar com a cap d’estudis al Seminari Menor. Quan va començar la Facultat de Teologia faltaven doctors i va ser aleshores quan vaig tornar a Roma a fer el doctorat. Vaig estar tres anys entre Roma i Alemanya, feia la tesi i aprenia alemany. Estudiava alemany, ja ho havia fet dos estius, anys abans, perquè jo volia fer Bíblia i la primera llengua que s’havia de saber era l’alemany, a més a més de saber l’hebreu i el grec, és clar.
I durant vint anys va fer de professor a la Gregoriana...
Sí, va coincidir que el professor que impartia Teologia Fonamental, que era la meva especialitat, el van fer bisbe auxiliar de Roma. I m’ho van proposar. Jo tenia cinquanta anys i no volia deixar Barcelona. Vam arribar a l’acord de fer només el semestre de febrer a juny i el primer hi anava dues vegades.
En té bons records d’aquella època.
Molts bons records. Anar a la Gregoriana era com anar a Harvard. Hi tenia bons amics i companys. I el pacte que vam fer em permetia continuar en contacte amb Blanquerna; va ser l’època d’expansió, sota la direcció general del Dr. Lluís Font. Manteníem un contacte setmanal.
Ha escrit vint-i-quatre llibres. És un referent acadèmic en el seu àmbit, en eclesiologia i en teologia fonamental.
He escrit sobretot manuals, un d’ells ja va per la vuitena edició. I estan traduïts a l’italià, és clar. Soc pedagog, fill de mestres, i sé que calen aquests llibres, que et marquen més que els llibres que et compres eventualment. En l'àmbit de l’eclesiologia jo m’he dedicat molt a promoure el laïcat, un tema del qual ara es parla molt més però que abans era poc conegut.
Com veu el futur de Blanquerna?
Una institució viva, desperta, científica i obertament cristiana i eclesial. Que acompanya els seus estudiants en l’ensenyament i la recerca, i valora els seus professors i personal de serveis. I que vol acomplir allò que Ramon Llull bellament diu: “El qui persevera de dia i de nit, fa allò que desitja!”.
|
|
|
|
|
|
Publicació electrònica mensual. Gabinet de Comunicació Blanquerna - Universitat Ramon Llull
Coordinació: Anna Roig annarl@blanquerna.url.edu
Redacció: Anna Roig i Laura González lauragm9@blanquerna.url.edu
|
|
|